Prohibit fumar

Està absolutament prohibit fumar a l'institut. Tothom ho sap, i si no ho sap, hi ha múltiples rètols, enganxines, i panells informatius on es recorda aquesta prohibició.

Per això, quan tornava de consergeria de recollir unes fotocòpies i he sentit l'aroma inconfusible de tabac ros que sortia del lavabo de les noies, he entrat fet una fera sense pensar-m'ho dues vegades i he cridat:

-Qui està fumant??

Llavors, he sentit un xiuxiueig rere una de les portes. Encara més fort, com una tempesta, he dit:

-Surt ara mateix d'aquí dins o et caurà un parte com una casa de pagès, a part del que et caurà per fumar a l'institut!

La porta s'ha obert lentament i del darrere n'ha sortit l'Andrea, de 3er ESO amb cara de circumstàncies, vermella, sense dir res.

Mentre em disposava a endur-me-la cap a direcció, orgullós del meu paper de professor de guàrdia eficient, soldat de la petita disciplina interna del centre, la porta s'ha tancat de forma estranya, massa ràpid. Alguna cosa m'he ensumat i he decidit obrir-la un altre cop. I, ves per on, resulta que a dins de la mateixa cabina del lavabo també hi havia l'ínclit Arnau, de 4t d'ESO, abotonant-se els pantalons i amb la jaqueta pel terra.

Me'ls he acabat enduent tots dos però internament sentia que era un desgraciat per haver-los-hi tallat el rollo, m'he sentit també massa gran per ser jove i massa jove per ser gran, i en aquesta perplexitat, mentre avançàvem pel passadís, he pensat que si pogués jo també ho faria.

Corderet

Parlem amb eloqüència sobre Nietzsche i la moral dels senyors i dels esclaus, mentre les mirades no es mouen, els ulls clavats mútuament en els de l'altre. I després, ja sols, ben a la vora aclarim dubtes, de forma personalitzada, i els nostres genolls es toquen, però no ens fa res, ens sentim bé i ho volem. Els cossos es vinclen l'un cap a l'altre i l'alè és molt proper, massa.

Em preguntes, llavors: - si la moral del senyor és la d'aquell que fa i segueix la seva voluntat, tu què ets?- I et responc, mig tremolós -qui ho diria!- que em temo ser un esclau, perquè reprimeixo conscientment la voluntat de besar-te.

El nivell universitari

Per raons que no vénen al cas, una estudiant d'Educació Infantil em demana de respondre unes preguntes. M'envia el qüestionari i quan li faig un cop d'ull m'agafa un atac de cor només de llegir la primera frase. Començo a contar faltes d'ortografia. Em canso a la tercera pregunta (en portava més de 10).

No diré que jo sigui la reencarnació de Pompeu Fabra, ni que escrigui com Sagarra, ara bé, quan anava a la universitat hi havia una mínima dignitat intel·lectual que havia de ser respectada. No sé a què atribuir el desastre d'aquesta estudiant, si a la generació ESO, si al Baix Llobregat o si a la febre aftosa, la qüestió, però, és que probablement tants i tantes com ella acabaran de mestres sense tenir ni idea de què és un accent tancat, una dièresi o sense saber distingir em/hem.

Llegiu aquí sota:

Hola, sóc una estudiant d'Educació Infantil, i estic realitzant un treball de sintesi, i un dels apartas es realitzar una entrevista a un contacontes, realment més dificil trobar algu conegut, és per això que hem dirigeixo a vostés per saber si em poden contestar les seguents preguntes de la meva entrevista.

1.Quants anys fa que es dedicar a explicar contes?
2. Com li va començar agradar aquesta feina?
3. Durant els primers anys va tenir dificultats a enfrontar-se davant un públic? I ara?
4. Què més li agrada d’aquesta feina?
5. Quina és la metodologia que utilitza alhora d’explicar contes?
6. Utilitza material de suport o un altre tipus de material per explicar contes?
7. Quin tipus de contes sol explicar? Quin és el seu conte preferit?
8. Realitzar alguna tècnica de presentació o tancament, abans i després d’explicar el conte?
9. Té preferències alhora d’escollir grups de nens? (edat, sexe,...)
10. Combina aquesta feina amb alguna altre o aquesta és la seva única feina?
11. Té fills? En ells els hi explica molts de contes’
12. Té algun objectiu o alguna meta que s’hagi proposat dins d’aquest món?
13. Ha publicat algun llibre?
14. Què el més gratificant d’aquesta feina?

Agrairia molt la seva resposta. Moltes gràcies per el temps que m'heu presetat. Molt atentament xxxxxxx.

Paideia

Terme grec que, encara que etimològicament significa educació dels nens, engloba un significat més ampli que comprèn tot procés d’educació o formació, i es fon amb les nocions de cultura o de civilització. En els seus orígens, l’educació a Grècia tenia un cert caràcter aristocràtic i es basava en la transmissió de coneixements.

Vaig amunt i avall dels passadissos i sé quina mirada busco. Però quan la trobo no la vull veure. Arriben els timbres i les corredisses, i entro i surto de les aules fins que arriba l'hora que conec tan bé, i és el moment de parlar i ser bo, i explicar, i actuar com ho faria un gall dindi que exposa el seu plomatge. I ja saps que entre els apunts i la xerrada els nostres ulls es troben. Saps molt bé que no puc exposar-me, i per això esperes cada vegada a l'acabar l'hora per demanar-me per aquell dubte, per aquell llibre, per aquell autor... I la classe següent comença i tu i jo estem sols al passadís parlant ben fort dels exàmens (no fos cas que algú sospiti), però més fort parlem encara amb els ulls plens de foc. Ens toquem lleugerament la mà amb un gest breu de companyonia, però és fals; aquest frec a frec, aquest breu contacte és només allò permés del que voldríem.

I torno com si res, amb l'ànim encès a la sala, consumit pel desig prohibit que farem brostar un cop i un altre.

Sum Vermis, de Verdaguer

Errata: al post anterior he dit que el poema "Sum Vermis" (sóc un cuc) és del llibre Al cel. No és així: és del llibre Flors del calvari. El que si que és cert és que és un dels poemes més potents, crus, desgarrats de la literatura catalana.

SUM VERMIS

Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt y pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuch de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra á arrocegarme.
Fou mon breçol un grá de polcinera,
y un altre grá será lo meu sepulcre.
Voldría ser quelcom per oferirvos,
però Vos me voleu petit é inútil,
de gloria despullat y de prestigi.
Feu de mi lo que us placia, fulla seca
de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua
de les que'l sol sobre l'herbey axuga,
ó, si ho voleu, baboya del escarni.
Jo so un no-res, més mon no-res es vostre;
vostre es, Senyor, y us ama y vos estima.
Feu de mi lo que us placia; no'n só digne
d'anar á vostres peus; com arbre estèril
de soca á arrel trayeume de la terra;
morfoneume, atuiume, anihilaume.
Veniu á mi, congoxes del martiri,
veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers y palmes del Calvari,
si'm son aspres avuy, abans del gayre
á vostre ombriu me será dolç l'assèurem.
Espina del dolor, vina á punyirme,
cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria;
calumnia, al meu voltant tos llots apila,
miseria, vínam á portar lo ròssech.
Vull ser volva de pols de la rodera
ahon tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llançat com una escombraría
del palau al carrer, de la més alta
cima á la afrau, y de la afrau al córrech.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
será lo meu tresor, será l'oprobi
lo meu ergull, les penes ma delícia.
Desde avuy culliré los vilipendis
y llengoteigs com perles y topacis
per la corona que en lo cel espero.
Muyra aquest cos insoportable, muyra;
cansat estich de tan fexuga cárrega;
devórel lo fossar, torne á la cendra
d'hon ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre'l fullam de la morera's fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cánem de mes penes;
més , dintre aquexa fosca sepultura,
tornat com vos, Jesús, de mort á vida,
jo hi trobaré unes ales de crisálida
per volármen ab Vos á vostra gloria.

Roger Mas - Les cançons tel·lúriques

M'ha faltat temps per comprar-me el nou treball de Roger Mas: Les cançons tel·lúriques.

He passat el cap de setmana posant el cd, un cop i un altre, i se m'esgoten els adjectius per descriure'l: brutal, sublim, místic, sensacional, emotiu...

Definitivament, Roger Mas és una altra cosa. No té res a veure amb la resta del panorama de casa nostra. És un cometa, un meteor que viatja lliurement per l'espai, d'una sensibilitat il·limitada i una veu incomparable. És un miracle només comparable a que de tant en tant tinguis el regal d'un Llach, d'un Raimon o d'un Riba (avi i net).

En aquest treball comença posant música i adaptant poemes del "princep dels poetes" (com va batejar-lo Torras i Bages), Jacint Verdaguer. En concret, del llibre Al cel. Només he trobat a faltar musicar el poema "Sum vermis", un dels poemes més crus i potents que mai he llegit i que crec que s'adiria molt amb la manera de fer de Roger Mas.

Després s'atreveix amb els "Goigs de la Verge del Claustre" de Solsona; els dóna una sonoritat propera als ragas orientals, amb tonalitats greus que es mantenen repetidament, i -sembla mentida!- però un es troba totalment ocupat per aquella lletra del pietisme cristià més ranci, als llavis un cop i un altre.

El treball que ha fet Roger Mas és absolutament personal i d'una qualitat indubtable. Ja frisso de pensar que el dia 24 de maig ha de venir a l'Slavia de Les Borges Blanques.

Pd: Per cert, ja li val a l'administració pública competent de tocar els collons a l'Slavia per no tenir permís per a fer concerts. Ha fet més l'Slavia per la cultura que tots els burócrates de la conselleria, ministeri i/o ajuntament.

Fins als collons, del Tibet!

M'indigna profundament tota aquesta colla de sociates baratos, progres de postal i solidaris-amb-tot-el-que-es-belluga que surten de sota les pedres quan convé cooperar i solidaritzar-se amb causes llunyanes però no tenen collons de moure un dit per les properes.

Au! Ja teniu gent pel carrer amb samarretes de "Free Tibet" i polles amb vinagre similars. Quan el Tibet més proper el tenim sota els nostres peus i es diu Catalunya, i la Xina opressora, Espanya.

¿On era tota aquesta gent que marxaria a qualsevol racó del món per apagar la torxa olímpica quan el jutge Garzon tirava endavant l'empresonament de més d'un miler de suposats "terroristes" un mes abans de Carcelona 92?

Quan veig aquests eco-pijos, calçats amb sabates Dipner, conduint Volkswagen Transporters, que diuen lluitar contra la opressió del Tibet i en pro dels Drets Humans, em venen ganes d'escopir-lo. I si mai em preguntés per què ho feia li respondria que és la meva manera de solidaritzar-me amb la manca d'aigua.

Sobre el mal gust de les classes mitjanes (I)

El món és ple d’exemples de l’analfabetisme estètic que ens assola. Encara més; el nostre país n’és ple.

Algú dirà que parlar de “classes” a aquestes alçades de la pel·lícula és com mantenir una perspectiva de la societat amb ulleres velles. Atorgo aquest punt. Tanmateix, la meva intenció no és tant analitzar seriosament la societat i els seus components com reflectir l’enunciat que dóna títol a aquest post i successius.

Fa vergonya aliena passejar-se per determinats llocs: allí on les classes mitjanes tenen el seu feu i poden mostrar, com un gall dindi, el plomatge ufanós del seu progrés material. Aquí és on rau el perill. Creuen que el progrés material és suficient i tot ho admet. I aleshores, sense complexos, exposen la seva ànima veritable, erma de tota formació que vagi més enllà d’aconseguir guanyar quatre rals a final de mes.

Per mostra, un botó: fa pocs dies vaig anar a la casa d’uns coneguts. Les parets del menjador estaven terriblement plenes d’obres com les que podeu veure. Havien sigut perpetrades per la mare de la família. Orgullosa del seu treball i veient els meus ulls astorats em va demanar què em semblaven els seus quadres. Vaig restar en silenci. Un silenci prou enganyós com per a que ella se’l prengués en el sentit d’un arravatament pel sublim de les seves creacions.

Evidentment, tothom té el dret que vulgui a pintar i deixar anar tota la creativitat que l’envaeix de la manera que vulgui. El problema és quan a aquesta efusió creativa se li posa un marc i es penja a casa. Llavors ja estàs entrant en el terreny del judici estètic. Posar un marc és dir “Mira’m. T’agrado?”. Cap compassió per aquests. Si no en saps, per què maltractes la sensibilitat humana? Quina culpa en tenim els altres?

Vaig fer-ne fotografies. L’exemple d’aquest post s’anirà enriquint amb d’altres que es troben escampats arreu. Convido el lector passavolant que digui la seva i faci aportacions.

Quin, per vosaltres és més horrorós? (els títols de les obres els he posat jo).

1. Marylin robot

2. Domino atòmic

3. Noia del barret