El crim de les Variacions Goldberg

(Proposta d'èxit literari a la manera de les novel·letes de Dan Brown, Ildefonso Falcones o Martí Gironell)

Leipzig, 1742

Algú va trucar a la porta insistentment:

-Mestre! Mestre! Que hi sou, a casa?
-Collons! Què voleu, ara? És que no pot un treballar en pau? Ara us obro.

J. S. Bach es dirigí a la porta i, en obrir-la, veié el rostre irrepetible de Cristiano Ronaldo.

- Mestre, necessito ser testimoni d'aquest moment. Deixeu-me estar a la vostra vora.

Llavors J. S. Bach prengué una estella encesa de la llar de foc i la introduí per l'anus de Cristiano Ronaldo, que xisclava desconsoladament.

-I una merda! -digué el mestre.

TV3 -- El desastre continua...

Imatge: Guionista de TV3 treballant.

Avui al matí m'he pogut llevar una mica més tard. Tenia curiositat per veure què fan a TV3 a partir de les 9 del matí. M'hi trobo una tertúlia amb en Girauta i la Mar Jimenez. Em cauen els collons al terra. (Al menys, no hi he trobat la reinona Cuní, que devia estar sodomitzant un becari)

Sèries

Infidels: proclama a favor de l'inestabilitat emocional i sentimental. Lesbianes i banyuts per tot arreu i, en definitiva, un eix dramàtic que es basa en les picors de l'entrecuix.

Ventdelplà: ciència ficció de la bona; com un poblet de comarques és en realitat Chicago als anys 30. Si a Infidels es relativitza tot quant valor, aquí ja anem a l'ample. L'exemple més clar deu ser el veterinari, que, excepte les cabres, ja s'haurà catxat tota femella vivent.

El paisatge favorit de Catalunya: propaganda de la bona i mitjà recaudatori. És la versió televisiva d'aquells llibres amb imatges del país que regalaven abans a La Caixa, i que tots hem trobat a casa dels padrins. Els filtres de colors no s'aturen ni un segon. Un despistat pensaria que, en lloc de Catalunya, es tracta de les Highlands escoceses, de tanta aigua i tant verd.

El serial de la tarda: espanyolització pel boc gros, si no n'hi havia prou.

Ara per ara, l'únic que m'enduria a casa de TV3 és la Núria Solé, que em té enamorat.

Sempre un excès de teoria en tot allò que faig.

Et miro als ulls per trobar-me
i em tornes la certesa de l'error comès.

Et miro als ulls mentre parles
i t'ho dic tot. Te m'obro.

Et segueixo i palpito
fins que el temps em torna
-per força-
a l'ofuscació de casa.

Troballa

He pogut comprar el disc de Raimon "A Víctor Jara".
Feia temps que li anava al darrere, a la versió original en vinil.

Escoltar-lo m'ha dut a l'any que vaig passar a Barcelona amb M. Ella tenia el cd i no em vaig cansar mai d'escoltar-lo. Vaig estimar-la al pis atrotinat del Guinardó, mentre de memòria cantava Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia, i jo tot sol em quede a Maragall...

Sempre vaig pensar que no me'l volia copiar, perquè o bé arribaria el dia que compartiríem casa i es barrejarien els nostres llibres i cd's, o bé, si no es donava el cas, trobaria el disc original -com així ha sigut-.

Han passat el temps i moltes coses. Aquesta tarda l'he escoltat innombrables vegades i he fet un petit homenatge als temps passats en què passava el dia amb quatre duros i tot era possible.


Amb tots els petits vicis

Amb tots els petits vicis
adult et consideren
i com qui deixa ploure
vas traspassant els límits
de més de tres edats.
Com és l'absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t'ho consulten.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
Podries ser ja pare,
si molt t'obliguen penses,
et mires a l'espill
i sempre et veus més lleig.
Que no ha passat la vida
d'adolescent et sembla;
amb tots els petits vicis
la sents molt més present.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
A mort ací és la vida
d'una manera lenta,
i lluites junt amb altres
i et negues a mil coses
i sempre et sembla poc.
Com és l'absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t'ho consulten.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.

Com les ones del mar
que desfan pacientment
els farallons altius,
els fets que vénen i van
m'han suavitzat les arestes
i reduït l'estatura.

A cada embat deixo anar una roca
i els ocells en mi no hi nien.
La pell se m'ha fet una amalgama
de mol·luscs que em fan de cuirassa.

Unionisme vs Independentisme

Avui la ciutat ha aparegut diferent: de tots els fanals hi pengen banderoles i pancartes electorals. Els autobusos porten estampats els laterals amb missatges polítics, i a la ràdio i la televisió han aparegut les primeres tanques.

En conjunt, em fa tot l'aspecte de ser un "vull, però no gaire". Com quan TV3 anuncia la retransmissió dels partits de la Copa Catalunya.

De tota la propaganda electoral, hi ha un petit detall que he observat i que considero significatiu: les pancartes del PP incorporen la senyera espanyola. Habitualment, el PP a Catalunya sempre s'ha amagat una mica, de cara enfora, de ser massa espanyol. Feien el gest d'incorporar la senyera catalana aquí i allà, i controlaven l'aparició d'excessives rojigualdas. Ara ben bé ja s'han tret la careta i obertament ensenyen els seus colors vertaders: bravo!

Crec que estem derivant cap a un debat molt més simple però clar: unionisme vs independentisme. Ho deia l'altre dia el David Gonzàlez a l'Avui. Tots aquests personatgets com el Guardans o el Duran i Lleida que han viscut tant de temps fent la viu-viu, dient una cosa aquí i la contrària a Madrid, comencen a trobar-se desubicats i no hi ha dia que no soltin un estirabot que evidenciï aquesta desubicació.

Quants anys hem passat escoltant com tal personatge o altre es declarava "catalanista no nacionalista", "federalista no independentista", "espanyolista moderat" i tants altres invents de fireta. Si més no, la lluita pel llenguatge revela el que hi ha, i darrerament el terme "unionista" -que estava prohibit utilitzar-lo a Espanya, per tal de no recordar el cas irlandés- apareix i s'utilitza de forma cada cop més desacomplexada. Els independentistes, en canvi, ja fa temps que diem les coses pel seu nom.

Les coses clares i la xocolata espessa. Que cadascú es posi al seu lloc que la lluita tot just comença.